L’interès de les institucions monetàries per les seves reserves d’or, pot el ser el preludi d’una reforma del sistema monetari internacional

El banc central del Regne Unit (Bank of England), publicava al desembre de 2011 un informe titulat ‘Financial Stability Paper No.13’, que concloïa que el sistema vigent de patró dòlar / paper, equiparat en termes de creixement econòmic, estabilitat financera , inflació i recessió, havia resultat un fracàs comparat amb el sistema monetari establert en virtut del compromís establert en els acords de Bretton Woods el 1944, quan el dòlar era acceptat com a moneda de reserva i cada 35 $ emesos havien d’estar recolzats per una unça de or.

En aquells dies les divises mantenien un canvi fix respecte del dòlar i per tant respecte de l’or. És el que es coneixia com a sistema de patró de canvis-or (gold exchange standard).

Aquest sistema va finalitzar de manera unilateral quan el 15 d’agost de 1971, Richard Nixon en un discurs televisat dirigit a tota la nació, va anunciar que se suspenia ‘temporalment’ la convertibilitat del dòlar en or.

Han passat 44 anys des d’aleshores i queda clar que el concepte de temporalitat no va quedar excessivament definit.

Des que Nixon deslligués al dòlar del seu suport en or, va començar una era de diners fiduciari sense més suport, que la confiança dipositada en els seus emissors. El 1973 John Conally, per llavors secretari del Tresor de Nixon, reunit amb una comissió monetària europea va advertir “el dòlar és el nostre diners, però és el vostre problema”.

Alguns experts adverteixen que les quantitats sense precedents de diners, que s’han injectant als mercats per part dels bancs centrals en els últims anys, podrien devaluar les respectives divises mundials. “El sistema de patró or obstaculitzava la capacitat del govern per fer front a les condicions econòmiques” deia Benjamin Bernanke quan presidia la Reserva Federal.

Jens Weidmann, president del banc central alemany no sembla ser de la mateixa opinió que el seu col·lega nord-americà. En una reunió del ‘Institut d’Investigacions Històriques del Bundesbank’ al setembre 2012, es va referir a l’or com “un clàssic atemporal” que exercia perfectament la funció de diners, ja que es tractava d’un mitjà d’intercanvi, de pagament i un dipòsit de valor.

Weidmann ha indicat que els diners en l’actualitat no estava recolzat per res tangible i que massa sovint s’havia augmentat la massa monetària amb el resultat de la devaluació monetària per inflació.

L’or, una relíquia però no tan bàrbara:
En els últims 40 anys la majoria d’economistes ha defensat i difós la idea que l’or no té cap rellevància per a la política monetària.

El professor d’Economia a la Universitat de Nova York Nouriel Roubini, afirmava que l’or seguia sent una relíquia bàrbara sense valor intrínsec, usada com a cobertura per pors i pànics irracionals. “Els inversors poden trobar cobertura contra aquests riscos no previstos en un altre lloc” , assenyala.

Però els fets semblen desmentir al professor, ja que en l’actualitat l’or torna a aparèixer en els radars de molts inversors i bancs centrals, transmetent la impressió d’una pèrdua de confiança en el sistema monetari vigent i sobre la possibilitat real d’un col·lapse financer .

El New York Times, que no és precisament un mitjà sospitós d’advocar pel paper de l’or en el sistema financer, i que poques vegades posa en dubte el paper dels bancs centrals, va publicar a finals de 2014 any un interessant article titulat ‘The Golden Age ‘, que posa en relleu els beneficis i importància de l’or en èpoques turbulentes per als estats, tant com a actiu monetari, com geopolític.

La febre per les reserves d’or de les economies emergents:
Molts són els analistes que assenyalen que el renovat interès de les institucions monetàries mundials per les seves reserves d’or, pot ser el preludi d’una reforma del sistema monetari internacional.

Segons l’últim informe mensual del Consell Mundial de l’Or, el Banc Central de Rússia va incrementar en 2014 les seves reserves en 132,3 tones mètriques, situant-les com les sisenes majors de món en 1.187.5 tones, equivalent al 10,8 per cent del total de les seves reserves en divises. El 2009 Rússia comptava amb 550 tones d’or, en cinc anys han duplicat les seves reserves.

La Xina té en l’actualitat un paper molt important en el mercat internacional de l’or. És el 1r productor mundial per davant de Sud-àfrica, Estats Units i Austràlia i així mateix el primer consumidor mundial.

La Xina compta amb unes reserves oficials de de 1.054 tones mètriques d’or que equivalen a l’1 per cent de les seves reserves totals en divises. Però és un rumor a veus que el gegant asiàtic té molt més or del que oficialment es publica.

De fet l’última vegada que van informar sobre les seves reserves va ser el 2009. El que queda és evident per a molts observadors és que són molt superiors a la quantitat oficialment comunicada. Algunes fonts extra oficials parlen d’una quantitat tres vegades superior.

Un recent informe del Consell Mundial de l’Or, ‘la Xina Market Gold: Progress and Prospects’, indica que els líders xinesos consideren que les reserves d’or dels particulars, formen part de les reserves nacionals a les que es podria recórrer en cas de emergència.

Els bancs centrals d’economies emergents com els de Rússia i la Xina reconeixen clarament l’estatus de l’or com a diners, i estan acumulant reserves exactament pels mateixos motius pels quals les institucions monetàries occidentals han deixat de vendre o estan repatriant les mateixes, per seguretat.